Miquel Martí i Pol

AQUESTS VERSOS ELS DIC

Aquests versos els dic per mi tot sol,

ara que estimo tant la solitud

i estic malalt i sovint m'entendreixo

fins a plorar,

ara que escriure em cansa

i els amics vénen a portar-me llibres

i em parlen de la gent que he conegut.

Aquests versos els dic per mi tot sol,

en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,

quan els de casa dormen

i jo, oblidat, imagino follies

i no hi ha res que no em sigui possible.

Tot el que ara voldria és imprecís i bell,

vent i camins i les mans plenes d'aigua

i un cos puixant com una bèstia jove.

Demà, en llevar-ma, res no haurà mudat,

la gent s'aturarà per saludar-me

i farà sol a la tarda quan surti

a passejar, potser amb alguna noia.

Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.

Salvador Espriu

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny,enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.
Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui. Soc encara.
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat,ara entraré
en les fosques estances.

Miquel Martí i Pol - Pintura Leonardo da Vinci

Taula parada

Posem que dic el ponent és la música
i que el llevant són els llibres. Descric
d'aquesta forma un àmbit compartible
que només comparteixen fugaçment
passavolants discrets i afectuosos.
L'àmbit també té nord i té migdia,
el migdia és el dubte i la pregunta
i el nord té i tindrà sempre nom de dona.
I ara, tancant els ulls, puc establir
tots els límits que vulgui i transgredir-los.
Sé, tanmateix, que mai al meu davant
no hi ha ningú que em faci companyia.

L'ètica de la vellesa,
es el que he trobat en el poema. 

Bartomeu Rosselló - Pòrcel

Una llunyana veu em crida 
a jardins, palaus de silenci, 
entre laberints de cap vespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
or i blau i vellut vermellíssim.
Entra el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua per brolladors i estàtues,
i pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols.
Un marbre dolç,sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.

Bartomeu Rosselló - Pòrcel

L'estiu ple de sedes

Clavell i gerani
vellutan la porpra
de les roses. Besen
un migdia jove.
L'estiu ple de sedes
corona la pompa
de l'espai. Esclata
sal i bronze, roca.
Sumptuós, l'oratge
l'esquinça, l'isola.
I dins el jardí,
el mata d'aroma.
Flaires blaves, branques
roses,malves, cauen.
Torna el carro.Porta
raïms i magranes.
I la nit et toca,
humida i amarga,
mort,amb herbes, i rius,
a les cames nues.

 Barcelona, febrer 1937