Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que no em sigui possible.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell,
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
Demà, en llevar-ma, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada