Taula parada
Posem que dic el ponent és la música
i que el llevant són els llibres. Descric
d'aquesta forma un àmbit compartible
que només comparteixen fugaçment
passavolants discrets i afectuosos.
L'àmbit també té nord i té migdia,
el migdia és el dubte i la pregunta
i el nord té i tindrà sempre nom de dona.
I ara, tancant els ulls, puc establir
tots els límits que vulgui i transgredir-los.
Sé, tanmateix, que mai al meu davant
no hi ha ningú que em faci companyia.
L'ètica de la vellesa,
es el que he trobat en el poema.
Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de cap vespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
or i blau i vellut vermellíssim.
Entra el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua per brolladors i estàtues,
i pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols.
Un marbre dolç,sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
L'estiu ple de sedes
Clavell i gerani
vellutan la porpra
de les roses. Besen
un migdia jove.
L'estiu ple de sedes
corona la pompa
de l'espai. Esclata
sal i bronze, roca.
Sumptuós, l'oratge
l'esquinça, l'isola.
I dins el jardí,
el mata d'aroma.
Flaires blaves, branques
roses,malves, cauen.
Torna el carro.Porta
raïms i magranes.
I la nit et toca,
humida i amarga,
mort,amb herbes, i rius,
a les cames nues.
Barcelona, febrer 1937
